Monstres! Monstres? Monstre$- Relato bilingüe

Desde la ciudad del Turia, el escritor Juanjo Braulio presenta ‘Monstres! Monstres? Monstre$’, relato bilingüe en valenciano y castellano con el que nos propone una ruta turística poco convencional.

Monstres! Monstres? Monstre$

N’hi ha dos tipus de zombis: de sedentaris i de caminants. Els primers semblen cadàvers normals que es podrixen on varen caure i s’activen en el moment que qualsevol cosa viva passa prop d’ells. Malgrat el seu nom, són ràpids. S’han documentat casos de sedentaris capaços de córrer cent metres en quinze segons, la qual cosa és una marca d’atleta amateur res menyspreable. Diuen que els sedentaris, com no es mouen tant, es degraden més lentament i, per això, conserven més intel·ligència. I molt més de perill.

Els caminants són més comuns. Deambulen sense rumb aparent nit i dia, però acaben per agrupar-se a la cerca de menjar. Ningú sap com perceben la realitat. S’han vist exemplars sense ulls, sense boca, sense nas o sense orelles que semblaven molt conscients de tot allò que els rodejava. Poden creuar rius, evitar el foc i percebre senyals olfactives, sonores o visuals, tot i que ningú sap com fan estes coses ja que els seus òrgans i els seus nervis no funcionen. D’un en un no són gran cosa i difícilment poden ser considerats una amenaça: són desmanotats i lents a causa de les mutilacions, el rigor mortis i la degradació de músculs i tendons. No obstant això, quan venen en gran quantitat, quasi res pot detindre’ls.

En ells, la descomposició no és normal. En un oratge com el de València, un cadàver a la intempèrie necessita al voltant d’un mes per a quedar-se en els ossos pelats per l’acció dels insectes necròfags i la humitat. Amb ells, però, això no passa. A la setmana de la reanimació, els teixits dels morts vivents deixen de ser comestibles per a les larves i la putrefacció, per tant, s’alentix. N’hi ha moltes teories respecte d’això, però, fins ara, no s’ha arribat a cap conclusió satisfactòria.

Ambdós grups tenen una característica comuna: La Fam. Ja no els funciona l’aparell digestiu, però han de menjar carn humana. La d’animals també els serveix encara que quan devoren a una persona es tornen més forts, hàbils i ràpids durant un temps. I la seua part favorita és el cervell. Hi ha milers d’hipòtesi sobre aquest tema, des de les formulades per científics seriosos als deliris de folls i tronats. Encara així, ningú sap per què el cervell és el seu mos més preuat. Potser té alguna cosa a vore amb la manera de matar-los de forma definitiva. Se’ls pot esquarterar, degollar, tirotejar, electrocutar o cremar però fins que la seua matèria grisa –o el que quede d’ella– no és destruïda continuen menejant-se. No obstant això, un simple perdigó introduït només un mil·límetre dins la seua massa encefàlica els mata per segona i última vegada. Vist així, és fàcil. Llàstima que la meitat de la població mundial fou exterminada fins que es va aconseguir esbrinar-ho.

El soldat Andreu, des de la seua talaia del pont de Calatrava, damunt del vell llit del riu Túria, observa com s’acosta la gentada. Hi haurà, si fa no fa, un parell de milers de caminants. Són horribles restes animades d’homes, dones i xiquets. Tots els arbres del jardí van ser tallats temps arrere. Els accessos al jaç fluvial estan encegats i les antigues muralletes del riu són formidables parapets de formigó i fil d’aram espinós estarrufats de canons llançaflames. Els zombis grunyen quan les aplega l’olor a carn viva del soldat malgrat la distància. El sentinella prem el botó de l’alarma silenciosa. A pocs metres, a l’edifici del Govern Militar, el tinent Martí observa el senyal lluminós i activa el protocol. S’encenen potents focus col·locats dalt dels edificis de l’Albereda i del Passeig de la Ciutadella. La llum ultravioleta es vessa sobre la multitud. És una altra de les febleses dels zombis. La freqüència ultravioleta d’alta intensitat els paralitza per complet. En pocs segons, només son esgarrifoses titelles de carn podrida i tremolosa. Grunyen i bramen a l’aire perquè és tot el que poden fer.

El jove militar mira com arriben els camions i, d’ells, baixen els equips de recol·lecció d’exemplars. Amb ganxos i perxes atrapen als caminants; d’un en un. Emmanillats de peus i mans i amb els boços posats, els morts vivents són del tot inofensius tot i que els operaris de captura van folrats de teixit de kevlar de dalt a baix i porten caretes de neoprè gruixut i, alguns, fins i tot cota de malla. Caldrà treballar de valent fins a capturar-los a tots. La collita, però, és bona. El Ministeri de Defensa cobrarà cinc-cents euros per cada espècimen viable per a la seua exhibició i explotació en el parc. I amb la de hui, han sigut cinc les captures massives en només dos mesos.

València és la capital mundial del turisme zombi. Els caminantes seran confinats als corrals del parc temàtic Zombie World, la franquícia de més èxit de la multinacional Disney construïda aprofitant les ruïnes que van quedar de la Ciutat de les Arts i les Ciències després dels estralls de l’Apocalipsi Z. Les entrades van des dels cent euros –si  només es vol veure als caminants des dels miradors de seguretat– als mil de les Entrades Premium per als qui volen experimentar la caça d’un mort vivent mitjançant armes de foc o, l’última moda, amb arcs i fletxes. Només l’any passat, el parc va vendre més de tres milions de Entrades Premium a aficionats de tot el món, això sense comptar amb els beneficis derivats dels tres hotels del parc (el Thriller Penhouse, el Resident Evil’s Cottage i el George A. Romero’s Resort) i de la venda de records, samarretes, gorres i joguets de temàtica zombi. L’èxit del Zombie World ha sigut tan gran que han ningú es planteja la reobertura d’altres recintes d’oci europeus com ara PortAventura a Salou, Terra Mítica a Benidorm o Disneyland a Paris.

És de veres. L’Apocalipsi Zombi de l’1 d’octubre de 2017 es va portar per davant a mitja Humanitat. I l’altra mitja va continuar fent feina.

¡Monstruos! ¿Monstruos?  Monstruo$

Hay dos tipos de zombis: los sedentarios y los caminantes. Los primeros parecen cadáveres normales que se pudren allí donde cayeron y que se activan en el momento en el que algo vivo pasa cerca de ellos. A pesar de su nombre, son rápidos. Se han documentado casos de sedentarios capaces de correr cien metros en quince segundos, que es una marca de atleta amateur nada despreciable. Dicen que los sedentarios, como no se mueven tanto, se degradan más lentamente y, por eso, conservan más inteligencia. Y mucho más peligro.

Los caminantes son mucho más comunes. Deambulan sin rumbo aparente día y noche, aunque acaban por agruparse a la búsqueda de comida. Nadie sabe como perciben la realidad. Se han visto ejemplares sin ojos, sin boca, sin nariz o sin orejas que parecían muy conscientes de todo lo que les rodeaba. Pueden cruzar ríos, evitar el fuego y percibir señales olfativas, sonoras o visuales, aunque nadie sabe que como hacen esto ya que sus órganos y nervios no funcionan. De uno en uno no son gran cosa y difícilmente pueden ser considerados como una amenaza a causa de las mutilaciones, el rigor mortis y la degradación de músculos y tendones. No obstante, cuando llegan en gran cantidad, casi nada puede detenerlos.

La descomposición no es normal en ellos. En un clima como el de Valencia, un cadáver a la intemperie necesita cerca de un mes para quedarse en los huesos por la acción de los insectos necrófagos y la humedad. Con ellos, sin embargo, eso no ocurre. A la semana de la reanimación, los tejidos de los muertos vivientes dejan de ser comestibles para las larvas y la putrefacción, por tanto, se ralentiza. Hay muchas teorías al respecto, pero, hasta ahora, no se ha llegado a ninguna conclusión satisfactoria.

Los dos grupos tienen una característica común: El Hambre. Ya no les funciona el aparato digestivo, pero han de comer carne humana. La de los animales también les sirve, aunque si devoran a una persona se vuelven más fuertes, hábiles y rápidos durante un tiempo. I su parte favorito es el cerebro. Hay miles de hipótesis sobre este asunto, desde las formuladas por científicos serios a los delirios de locos y chiflados. A pesar de ello,  nadie sabe por qué el cerebro es su bocado más preciado. Puede ser que tenga que ver con la manera de matarlos de forma definitiva. Se les puede descuartizar, degollar, tirotear, electrocutar o quemar pero, hasta que su materia gris –o lo que quede de ella– no sea destruida, continúan meneándose. No obstante, un simple perdigón introducido apenas un milímetro dentro de su masa encefálica los mata por segunda y última vez. Visto así, es fácil. Lástima que la mitad de la población mundial fuera exterminada hasta que se consiguió adivinarlo.

El soldado Andreu, desde su atalaya en el puente de Calatrava, sobre el viejo cauce del río Turia, observa como se acerca la multitud. Habrá, a ojo de buen cubero, un par de miles de caminantes. Son horribles restos animados de hombres, mujeres y niños. Todos los árboles del jardín fueron talados hace tiempo. Los accesos al lecho fluvial están cegados y los antiguos pretiles del río son formidables parapetos de hormigón y alambre de espino erizados de cañones lanzallamas. Los zombis gruñen cuando les llega el olor a carne viva del soldado, a pesar de la distancia. El centinela oprime el botón de la alarma silenciosa. A pocos metros, en el edificio del Gobierno Militar, el teniente Martí observa la señal luminosa i activa el protocolo. Se encienden los potentes focos colocados en lo alto de los edificios de la Alameda y el Paseo de la Ciudadela. La luz ultravioleta se derrama sobre la multitud. Esa es otra de las debilidades de los zombis: la frecuencia ultravioleta de alta intensidad los paraliza por completo. En pocos segundos, solo son escalofriantes marionetas de carne podrida y temblorosa. Gruñen y braman al aire porque es todo lo que pueden hacer.

El joven militar mira cómo llegan los camiones y, de ellos, bajan los equipos de recolección de ejemplares. Con ganchos y perchas atrapan a los caminantes; de uno en uno. Esposados de pies y manos y con los bozales puestos, los muertos vivientes son del todo inofensivos a pesar de que los operarios de captura van forrados de tejido de kevlar de arriba abajo y llevan máscaras de neopreno grueso y algunos, incluso, cota de malla. Hará falta trabajar mucho hasta capturarlos a todos. No obstante, la cosecha es buena. El Ministerio de Defensa cobrará quinientos euros por cada espécimen viable para su exhibición y explotación en el parque. Y con la de hoy, han sido cinco las capturas masivas en sólo dos meses.

Valencia es la capital mundial del turismo zombi. Los caminantes serán confinados en los corrales del parque temático Zombie World, la franquicia de más éxito de la multinacional Disney, construida aprovechando las ruinas que quedaron de la Ciudad de las Artes y las Ciencias tras los estragos del Apocalipsis Z. Las entradas van desde los cien euros –si sólo se quiere ver a los caminantes desde los miradores de seguridad– a los mil de las Entradas Premium para quienes quieren experimentar la caza de un muerto viviente mediante armas de fuego o, la última moda, con arcos y flechas. Sólo el año pasado, el parque vendió más de tres millones de Entradas Premium a aficionados de todo el mundo. Y todo ello sin contar con los beneficios derivados de los tres hoteles del parque (el Thriller Penhouse, el Resident Evil’s Cottage y el George A. Romero’s Resort) y de la venta de recuerdos, camisetas, gorras y juguetes de temática zombi. El éxito del Zombie World ha sido tan grande que nadie se plantea la reapertura de otros recintos de ocio europeos como Portaventura de Salou, Terra Mítica de Benidorm o Disneyland París.

Es verdad. El Apocalipsis Zombi del 1 de octubre de 2017 se llevó por delante a media Humanidad. Y la otra media continuó con sus asuntos.

Texto:© Juanjo Braulio, 2018.

Impactos: 53

1 thought on “Monstres! Monstres? Monstre$- Relato bilingüe

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Protected with IP Blacklist CloudIP Blacklist Cloud

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies